ArtĂ­culos - Entrevistas

JOAN COLLELL I UN OFICI A PRESERVAR

Club NataciĂł Banyoles. Revista d'informaciĂł al soci
nĂşm.55, abril 2016, pp.28-29.

Fa molts anys que ens coneixem i sempre m'ha agradat anar-lo a veure i petar la xerrada. Són mil i una les anècdotes que té per explicar. Totes elles relacionades amb el rem. I és que en Joan és la memòria viva del rem a Banyoles. Fa més de quaranta anys que remena amb enformadors, barrines, serjants, i tot un seguit d'eines que si les nombrés convertirien aquest article en un diccionari de fusteria. Fa més de quaranta anys que per les seves mans van passant bots de rem de tots tipus. De banc fixe. De banc mòbil. De fusta. De fibra. Però a més, fa més de quaranta anys que s'ha dedicat a recollir i preservar tot allò que d'una manera o altra té a veure amb el rem.
Com sempre el trobo al seu taller, amb un puro que fa hores que està pagat, però que ell segueix xupant. És un taller, que més que un taller és un museu del rem. Allà podem trobar carros, pedalines i rems que avui en dia ens semblen «antiquats», uns quants bots que podríem anomenar «històrics», llibres, plànols, miniatures i una gran col·lecció de pòsters de rem, que sobrepassen els quatre-cents exemplars, alguns d'ells de finals del segle XIX.
Segons m'explica, va néixer a Fontcoberta, l'any 1953, i va anar a estudi a l'escola d'aquest petit poble, on va coincidir amb els germans Estarriola, en Joan i en Pere, amb qui anys més tard es tornaria a retrobar, però aquest cop formant part del mateix club esportiu: el Club Natació Banyoles, on tots ells es van iniciar en l'esport del rem. A mitjans dels anys seixanta la família d'en Joan es trasllada a viure a Banyoles i es quan aprendrà dibuix linial de la mà d'en Paco Figueras, i «teneduria de llibres» a l'acadèmia del Sr. Parnau, al carreró que hi ha al carrer dels Valls, a tocar de la plaça dels Estudis.

Joan. Què més recordes d'aquells anys?. De l'acadèmia recordo que després anàvem a examinar-nos a Barcelona, ja que tenia un concert amb una escola d'allà. També va ser els anys que vaig començar a remar al Club, amb en Joan Reig, en Joaquim Teixidor, Joan Vilà, ...
I també a treballar. Sí, seria l'any 1969 o 1970 que vaig entrar a Mobles Constans, fins que em va tocar anar a la mili, tot i que, quan vaig tornar m'hi vaig tornar a reincorporar.
Però per poc temps, no?. Doncs sí, perquè quan vaig tornar vaig conèixer en Pedro Abreu, que ja s'estava al Club, i que em va oferir la possibilitat de fer-me càrrec del manteniment de la seva flota de bots de rem. I vaig acceptar agafant-m'ho, tot sigui dit, amb moltes ganes.
Però tot i la teva experiència a Mobles Constans, de bots de rem què en sabies?. Tant en Pedro com en Dick em van dir que no em preocupés i em van enviar varies vegades a formar-me fora de Banyoles, a les cases Empacher (Eberbach- Alemanya) i Stampfli (Zurich – Suïssa), on realment es van quedar parats, ja que no esperaven que una persona tant jove com jo aprengués tant fàcilment, però és que no comptaven que jo ja tenia l'experiència com a fuster i ebenista, i tenia un bon coneixement de les eines i les fustes.
On feies les reparacions, al mateix hangar de rem?. No, em vaig instal·lar en un espai, que era com una mena de passadís, que es trobava entre els hangars i la piscina, i que tenia la particularitat d'estar calent, gràcies a tenir-hi la piscina al costat, i això m'anava molt bé de cares a tenir els materials a una bona temperatura.
Tenies molta feina. Sí, perquè apart dels bots que hi havia al Club, també em portaven bots de fora, sobre tot del països nòrdics, que aprofitant que venien a fer estades, a vegades d'un mes, em duien els seus bots.
Noruega i Suècia?. Sí i també Dinamarca, que abans de venir miraven sempre el calendari del Barça, perquè així aprofitaven la seva estada per anar a Barcelona a veure'l jugar. Però anaven tots en un autocar.
I a més d'arreglar bots de rem, feies quelcom més?. Sí, perquè el fet d’estar contractat per Abreu, no volia dir que només fes feines per la secció de rem. Col·laborava amb el Club en la majoria de les activitats que es feien. Recordo que una de les primeres coses que vaig fer van ser les porteries de waterpolo, que eren de “bolondo” una fusta africana resistent a l’aigua. També ajudava en Domingo Ramos, quan els campionats de motonàutica i d’esquí nàutic, amb l’abalisament i el muntatge de la rampa de salts. I evidentment amb tot el que feia falta per la secció de rem, com per exemple, muntant el camp de regates i portant el remolc de bots per tot Europa.
Tens alguna anècdota d'aquest període?. Moltes. Una d'elles precisament és de quan portava el remolc. En aquells anys resultava que cada país tenia el seu propi codi de circulació i amb les mides del remolc era un problema. Al final i per tal d'estalviar-me problemes, en Pedro em va fer treure tots els carnets possibles, i així quan la policia em parava els hi ensenya tots.
Alguna altre?. Sí una que casi em duu a la presó. Tot va començar a la regata de Bled, a l'antiga Iugoslàvia. Era l'any 1978. Allà em vaig fixar en què l'equip d'Estats Units duia uns rems que no havia vist mai. No eren de fusta, sinó que eren molt més lleugers. Eren de fibra de carboni. Els van veure en Pedro i en Dick, i que n’era l’entrenador aquells anys, en Thor Nielsen, i van decidir comprar-ne una dotzena.
Era perfecte i amb això se m'havien acabat els problemes. O sigui que un cop de tornada a Banyoles em vaig posar a buscar aquest material, però com que no el trobava em vaig dirigir a la Cambra de Comerç de Girona. I aquí van «saltar les alarmes». Al cap de poc se'm van presentar dos homes, que jo vaig prendre per comercials, amb la qual cosa ja veia solucionats els meus problemes, però que va resultar no eren tals, sinó que eren del CSIS i venien de Madrid, ja que resultava que en aquella època era un material pràcticament desconegut i a Espanya era un material restringit per a usos militars i en concret a enginyeria aeroespacial. Al final, després d'ensenyar-los els rems, va quedar tot aclarit.
Però al final la vas aconseguir o no?. Sí, al final la vaig trobar a França, a prop de Marsella. Anava amb el cotxe i la passava per la frontera com podia.
Però arriba l'any 1980 i el segrest d'en Pedro Abreu. Com ho vas viure?. Van ser uns dies en què ningú sabia què passaria i com acabaria tot. Al final el van alliberar, però ell ja no va tornar a Banyoles. Però en Dick em va demanar que em quedés un temps fins que veiéssim com acabaria tot, ja que en Pedro es volia vendre tota la flota, però no volia que es s’escampés per arreu. Vaig dir que sí, però com que durant aquest temps no cobrava, aleshores anava de quan en quan a Piediluco (Italia) on duia a terme el manteniment dels bots de la selecció italiana.
Quan va durar aquesta incertesa?. Fins l'any 1982, que va ser quan la Generalitat es va fer càrrec de la flota, va crear el Centre Català de Rem Olímpic i jo vaig passar a ser treballador de la Generalitat. Però el lloc de treball va seguir estant dins del Club, en aquell espai que hi havia a tocar de la piscina, fins l'any 1989, en què al enderrocar l'edifici del Cub, en motiu dels JJOO, em vaig traslladar provisionalment a Guèmol, al carrer del Remei.
I per fi el Centre Català va tenir una seu. Sí, el 1992, desprès dels JJOO ja em vaig traslladar als baixos del Pavelló de la Draga, en un espai pensat exclusivament com a magatzem i taller de reparació de bots de rem.
I això vol dir que vas deixar de col·laborar amb les activitats que es fan al Club?. No, segueixo com sempre, o fins i tot més, ja que s’han creat noves seccions, com el piragüisme i el triatló, i també noves proves esportives. Segueixo amb el muntatge i manteniment del camp de regates, un camp de regates que està considerat com un dels millors de món. És un camp de regates que s’ha verificat dos cops. La darrera el 2009. Encara recordo el de la FISA dient-me que era “le meilleur du monde”... La veritat és que hem hagut de vèncer molts obstacles per arribar a aquesta consideració, ja que d’entrada tenien molt poca confiança en nosaltres.
Manteniment d’un camp de regates olímpic, arranjament de bots,... Consideres que ets el darrer de la teva professió?. La veritat és que centres com aquest a Europa no ni ha cap més. N'hi han de privats, sobretot a Anglaterra, a les grans universitats, i a Alemanya, però de públics aquest és l'únic. Fins i tot quan els JJOO de Londres, va venir una delegació a informar-se perquè en volien fer quelcom de suport al rem i volien saber com funcionava aquest.
I com a darrera pregunta: com veus el futur?. Malament. Ja fa anys que intento explicar als meus responsables que cal una continuïtat o aquest ofici es perdrà, però de moment ningú ha fet res. Per què? Prefereixo pensar que no m’he sabut expressar bé, en lloc de pensar que amb mi aquest ofici desapareixerà.

I seguiríem hores i hores, parlant de bots, de boies i cabestrants, perquè en Joan no té mai pressa. Però ja es hora de tancar la gravadora i deixar-lo amb els seus bots i els seus tresors. Uns tresors i un ofici que en Joan preserva com si fossin fills seus.